El temps de les mandarines
i el fred d'una tardor
que arriba humida, trista i sola.
Les parets d'una casa
que no vol ni pot ser llar,
mentre espero quelcom per descobrir.
Les olors em són estranyes
rere uns vidres forasters
d'històries d'altres que m'abrumen.
Penso en la màgia...
en com un petit gest
es transforma en somrís ínfim.
I no hi ha respostes
que em convencin
del sentit del devenir.
Potser és que l'hivern
m'ha agafat per sorpresa
i jo encara busco mandarines.
3 comentaris:
Wola!!
Soc la Mercè...
Estic aqui a casa, aburrideta i he començat a escoltar la Rossana. No sé perquè, però m'ha fet recordar-me del teu bloc i que et vaig dir que t'escriuria...jejej
En fi, que aprofito l'avinentesa (no sé si s'escriu així, però vaja...) i t'escric un trosset de la cançó que més m'agrada de Rossana:
Tu sonrie y veras como todo lo que hay en tus ojos parece que brilla,
que la vida es legal,
y al final lo que da si lo cojes son más de tres dias.
A poquito,
que sonrias se contagia la mia.
Y los malos momentos se haran de colores,
mientras sobre alegria y no falten canciones!!
Te la dedico!! tota per tu!! jejej
Aix, q yo te quiero muxo, como la truxa al truxo!!!
princesa!
q bonic! :D
una abraçadíssima!!!!!
Aaaaaish..
Hola, Sara !
Preciós el poema, m'ha encantat :)
Ja et vaig dir que em passava sempre, però no volia comentar fins poder dir-te: http://perenne.wordpress.com/
És jove encara, però ja anirà creixent i el faré vell.
Bueno, una gran abraçada i un suspir sentit :)
P.D.: saps qui sóc, no ? :D
Publica un comentari a l'entrada